Hip Hop, l'espai d'expressió que la ciutat ens nega

Yo vengo de un barrio marginal donde las cosas no eran fáciles
Donde el silencio era el trapecio de los frágiles
Tampoco es que fuese un guetto
Pero entre los puños y palabras te ganabas tu respeto
Yo crecí a mi aire con un corazón sinfónico
Es lógico cuando vives al borde del cólico
Yo era risueño y melancólico
Aunque casi todos mis amigos tenían padres alcohólicos
Yo era un muchacho sencillo tirando a tímido
Un poco cabrón, si, pero digamos que lo mínimo

                                               Rapusklei, Mi barrio 

Parlem amb els joves del projecte del malestar dels adolescents, les dificultats que senten quan per un cantó se'ls demana ser adults i per l'altre no se'ls considera com a tals. De les dificultats de les relacions intergeneracionals, dels conflictes, d'exclusió, pobresa, marginalitat i de la manera com expressen la seva ràbia i frustració.

A la conversa apareixen baralles, drogues, alcohol, esport... i hip hop.

Algun dels joves entrevistats practica break dance, una altre fa beat box, coneixen altres joves que fan tags (firmes) o grafittis, els agraden els duelos de gallos i el rap, tot forma part de la cultura del hip hop.

El hip hop neix als anys 70 al barri del Bronx, per a molts sinònim de decadència urbana, marginació, segregació, drogues i delinqüència.
Les actuacions neoliberals generadores de desigualtat fan de la vida urbana un bé de consum, transformant en excedent a les persones que no aporten benefici, entre elles les joves. Per gestionar aquest excedent descalcifica, estigmatitza, segrega i exclou (Camallonga 2014). Els joves esdevenen salvatges, fins i tot es conceben com un perill dins l'imaginari col·lectiu.
 El hip hop neix en aquest context, entre tensions socials, racials i polítiques com a forma d'art popular i com a moviment contestatari i de protesta dels sectors marginals de la ciutat. Sorgeix doncs de joves mancats de veu i de reconeixement per l'hegemonia dominant.

https://elimperiodedes.wordpress.com/tag/antropologia-urbana/

Als carrers del Bronx comença l'uprock, una agressiva baralla de ball entre bandes novaiorqueses. Les bandes formaven un gran cercle on un per un els joves entraven a ballar amb moviments bojos, que fins i tot treien de les pel·lícules de kung fu dels 70. La multitud decidia quina banda guanyava. Així neix el break dance, una manera de canalitzar la ràbia fins a convertir-la en passió i alternativa a la vida violenta i a la misèria.

El rap donava lletra i missatge a aquesta manifestació artística, una veu negra amb un fort caràcter reivindicatiu que difonia un missatge contra les injustícies socials que patien els nois dels guetos. Es tracta d'un discurs no pròpiament polític sinó més aviat social, inspirat també en el discurs de Luther King i els Black Panthers, icones de la lluita contra la segregació.

El grafitti és l'expressió plàstica del moviment, considerada una art que provoca, té un caràcter de resistència i tot i oposar-se a l'art culte, entra a l'art contemporani.

El tag, o signatura, es diferencia del grafiti. És una forma d'ocupar l'espai públic i reivindicar-lo, de manera gràfica però secreta. Igual que el grafiti, desafien el control de l'espai públic (murs, transports...).

Del Bronx passa a altres barris i als 80 arriba a Espanya, donant veu a joves amb exclusió social, visibilitzant els invisibles, resituant-los en l'espai urbà. El hip hop permet l'apropiació de l'espai urbà per joves sense dret a la ciutat.

Els joves de Ca n'Anglada prenen el hip hop com una forma de presentar-se al món, adoptant una actitud que els fa créixer en l’adversitat. Trien aquest estil precisament pel paralelisme del seu barri amb els barris d'on va sorgir

El hip hop, lligat a la constitució de les tribus urbanes no només és una corrent musical o artística, sino una forma d'expressió que dóna identitat i pertinença. Tribus urbanes com a comunitats que ajuden a afrontar l'individualisme consumista, una opció de vida i contracultura. El hip hop proporciona estètica, oci, ideologia... una forma de rebel·lió contra una societat que el tem i estigmatitza.
En un espacio urbano en el que se promueve la homogeneidad y en el que todo el mundo es “extraño”, los jóvenes se esfuerzan por resultar también extraños y creíbles al resto estableciendo sus propios símbolos, enmascarándose (Sennett, 36 1978/2011).

El hip hop a la vegada pot ser una bona eina per l'educació social, ja a més d'implicar planificació, pràctica, manteniment del cos, consciència corporal i social, pot ajudar a donar cohesió, resiliència...Pot aprofitar-se el hip hop per elaborar un espai de representació propi, un territori des del qual projectar línies de fuga respecte l'itinerari socialment preestablert, esdevenint una eina de resistència a la marginació (Tijoux 2012).  Facilitar la creació de xarxes socials, i relació entre joves de diferents territoris de la ciutat. En definitiva, com diu Aramburu, humanitzar places i carrers, recuperar espais públics invisibles, qüestionant el discurs dominant de la ciutat. 
Tanmateix també té importants limitacions, en un barri com ca n'Anglada on els joves són majoritàriament musulmans la pràctica del hip hop és a dia d'avui essencialment masculina.

Referències:

Aramburu, M. (octubre de 2008) “Usos y significados del espacio público” En: ACE. Arquitecture, City and Environment (Núm.8, III, pag. 143-155)

Camallonga González, Sònia. Jóvenes y ciudad. Consideraciones y estrategias para la apropiación del espacio urbano. Trabajo de final de grado UOC 2013-14.

Sennett, R. (1978) El declive del hombre público. Madrid: Anagrama, 2011

Tijoux M.E, Facuse M y Urrutia M, « El Hip Hop: ¿Arte popular de lo cotidiano o resistencia táctica a la marginación? », Polis, 33 | 2012, . URL : http://polis.revues.org/8604

https://elimperiodedes.wordpress.com/tag/antropologia-urbana/

http://todas-las-tribus-urbanas.blogspot.com.es/2012/11/break-dance-que-es-y-como-se-creo.html